Els anomenats còdols (pedres rierenques arrodonides), sempre han sigut per a mí un apassionant misteri, perquè per arrodonir i pulir de forma natural mitjançant les corrents d'aigua i les múltiples col·lisións entre élles, aquestes pedres, a simple vista en primera suposició es necessiten milers d'anys, o milions, per fer tot aquest desgast en la pedra tan dura. Però, la cosa cambia i comencem a veure-ho diferent quan considerem que en principi podria ser que el material abans d'agafar la forma arrodonida, estigués compost de plastilina tova recent vomitada per una erupció magmática o un altre fenòmen geológic. El llibre d'en Zillmer del qual he posat l'index en aquest blog, ens dòna una idea aproximada quan és refereix a un procés de "cimentació" de sediments resultants d'un impacte meteòric barrejat amb aigua oceànica, un especie de "coctel" entre pedra fosa, aigua, temperatura de milers de graus, tsunami que expandeix el sediment i ect. ect. Realment, podrien ser tous al principi de l'arrodoniment i podrien anar-se'n endurint a mesura que passaven setmanes o anys (sense que fòssin milers d'anys), similar al ciment Portlant que fragua i s'endureix en varies hores. Resumint de tot plegat: els còdols, podrien haver sigut plastilina tova en el principi del seu desgast i arrodoniment.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada